CAN PANCHO
CAN PANXO
ACTE PRIMER
Quadre primer
MARIA, AVI, JOAN, JOSEP I MIQUELET
Cafè de Can Panxo, poble mariner de l’Escala
La tramuntana xiula a fora, fent tremolar les finestres del cafè de Can Panxo. És un dia fred d’hivern, i dins, el fum de les xemeneies i l’olor a cafè torrat envolten l’ambient. La MARIA, mestressa i ànima del local, neteja gots darrere la barra amb moviments rítmics i segurs. Al costat d’una taula de marbre, en JOAN i en JOSEP juguen al dominó; a la finestra, l’AVI fulleja el diari, i a una altra taula, en MIQUELET batalla amb un solitari.
JOAN (somrient): De tant en tant, una tramuntanada així va bé. Neteja l’aire… I ens deixa jugar una partideta. Si vinguessin en Lluquet i en Rovelló, podríem fer una bona butifarradota.
JOSEP (molt mandrós): Tinc una mandra… No sé si és aquest temps o què.
MIQUELET (entusiasta): No és el temps! Són aquests jocs avorrits… Per què no en cantem una? Avui és Nitbona! Podríem fer una cançó de taverna, eh, nois?
JOAN (riu): Sempre estàs de cantades, tu… Vas equivocar la carrera.
MIQUELET (picantó): Tens raó. Podríem cantar El meu avi… o… (comença a entonar Quan jo en tenia quatre anys…)
JOSEP: Calla, que ja en tenim prou amb el vent; només li falta ploure.
MARIA (somrient): Vinga, si en canteu una, jo també m’hi afegeixo.
JOAN: Si canteu, m’en vaig!
MIQUELET: Tot ho espatlles tu.
JOSEP: Va, no discutiu més! Sempre esteu com gat i gos… Ja no hauríeu de ser germans.
AVI (amb veu pausada): Ai, nens… Quan tingueu la meva edat us adonareu de les bestieses que feu i del que no val la pena discutir. Més valdria que parléssiu de la vostra feina, del mar. Us penseu que ho sabeu tot, i encara no coneixeu els secrets més petits del pescador… A veure, tu, on està la cova d’en Pap?
JOAN: Això deu caure entre la Punta del Milà i la Cova de la Sal.
MIQUELET: Va, home, va! Està exactament entre la Punta del Xeric i el Port del Rei.
JOSEP: Jo, com que no ho sé, prefereixo no dir cap bestiesa.
MARIA: A mi, com que el mar em fa por i mai no he anat per la costa, no sabia ni que existís una cova amb el nom de l’avi Papat.
AVI (somrient): Ho veieu, homes! Un dia, si voleu, anirem amb la barca Grossa per tota la costa i us ensenyaré tots els indrets… des de les Platges del Riuet fins a la Foradada.
Un cop obert, la porta del cafè deixa entrar un vailet i una nena, amb cares d’urgència i mans glaçades pel vent.
MIQUELET: On van l’hereu de Can Teru…
JOSEP: …i la pubilla de Cal Curru?
NEN: Perdoneu… sabeu si ja ha arribat el noi de Cal Freu, en Rovelló?
NENA: I el meu germà, en Lluquet?
JOAN: No, no han vingut. Per cert, si vinguessin faríem la butifarra.
JOSEP: O el truc!
MIQUELET: La qüestió és jugar a cartes… Sou molt avorrits.
JOAN: I tu què feies fins ara, solitari?
MIQUELET: Mira! Mira!
JOSEP: Va, no discutiu més. La Maria potser ho sap. Maria! Maria!
MARIA (acostant-se amb calma): Què passa?
JOAN: Aquests nens pregunten si ja han arribat el Freu i el Curru…
MARIA: Ai, fills… Poc que ser res jo… Que han sortit?
NENA: Crec que sí… Almenys no són a casa, i la barca petita, la Marieta, no és a la platja.
NEN: És que la mare pateix molt… Quan arribin, digueu-los que vinguin tot seguit.
MARIA: No patiu, els hi diré… Au, cap a casa. Eh! Voleu una “grassiosa”?
NEN: No, gràcies…
NENA: …que la mare ens renyaria.
JOAN: Au va, que la mare no ho sabrà, i la Maria us convida de bon cor.
MARIA: Veniu cap aquí, beveu-la i correu cap a casa a tranquil·litzar la mare. I esteu tranquils: en Lluquet és valent, segur que deuen estar recollits en alguna cala.
MIQUELET: En Lluquet sí, però en Rovelló és més espantadís…
NEN: Que és bona!
NENA: I que dolça!
NEN I NENA: Gràcies, senyora Maria.
NEN: Que Déu li pagui.
NEN I NENA: Passi-ho bé. (marxen)
MARIA (per a ella mateixa): Que en són d’educats aquests parell de bailets… Són tan macos! Els hi he dit que estiguin tranquils, però jo no ho estic gens. Vaig a preguntar-ho al meu home… que deu estar dormint. Aquesta nit s’ha retirat tard; quan volia anar a dormir, ha hagut d’anar a avisar el metge que la nena de Cal Tranquil no es trobava bé.
NARRADOR: La Maria entra a preguntar al seu marit, mentre la sala es manté silenciosa, plena de nervis i expectació. Tots esperen impacients…
MARIA: En Panxo diu que tots dos són fora de matinada. Més tard ha entrat la tramuntana i encara no han arribat. Ara està preparant el llum gros per posar-lo al balcó quan es faci fosc. Cada dos per tres mira per la finestra i no els ha vist arribar. Diu que cada vegada sembla que han de sortir darrere del piló de la Punta… Però res de res. Ara entenc per què ens diuen a Can Mai Tanques.
JOAN: No sabia que havien sortit… Ja es veien els senyals de tramuntana de bon matí. Segur que han sortit?
MARIA: Sí. El meu home els ha vist marxar… Els ha cridat perquè desistissin, i es veu que no li han fet cas.
JOAN: Doncs han fet un disbarat. És massa agoserat en Lluquet… Ara jo també estic intranquil.
MIQUELET: Tens raó, noi… I no entenc com en Rovelló l’ha seguit.
PERE (entrant amb pas ferm): Uop! Què us passa? Us veig nerviosos…
MARIA: El Freu i el Curru han sortit amb la barca a calar i encara no han tornat.
JOAN: Hauríem de fer alguna cosa…
PERE: I què vols fer? Si han estat capaços de sortir, seran capaços de tornar. El Freu és molt valent; si no s’espanta, no li pot passar res. El mar no té secrets per a ell.
JOAN: El mar no, però el temps sí…
PERE: Vinga, Joan, mira que estar trist en una nit com aquesta! Va, cantem una per passar l’estona…
MARIA: Tu també. Estem ben bé per cantar.
JOAN: La nit d’alegria deu ser pels que no veuen el perill que corren els nostres amics.
PERE: Va, no us poseu així… Estic convençut que no els hi ha passat res i tornaran.
MARIA: Déu ho vulgui, fill…
NARRADOR: L’AVI ha estat escoltant tot el temps, callat, observant… fins que decideix intervenir, amb veu pausada i serena, per calmar els nervis dels joves.
AVI: No haurien d’haver sortit… Aquest és un altre petit secret del pescador. Però no us espanteu… Jo sé molts casos i mai no ha passat res…
ACTE PRIMER
Quadre primer
MARIA, AVI, JOAN, JOSEP I MIQUELET
Cafè de Can Panxo, poble mariner de l’Escala
La tramuntana xiula a fora, fent tremolar les finestres del cafè de Can Panxo. És un dia fred d’hivern, i dins, el fum de les xemeneies i l’olor a cafè torrat envolten l’ambient. La MARIA, mestressa i ànima del local, neteja gots darrere la barra amb moviments rítmics i segurs. Al costat d’una taula de marbre, en JOAN i en JOSEP juguen al dominó; a la finestra, l’AVI fulleja el diari, i a una altra taula, en MIQUELET batalla amb un solitari.
JOAN (somrient): De tant en tant, una tramuntanada així va bé. Neteja l’aire… I ens deixa jugar una partideta. Si vinguessin en Lluquet i en Rovelló, podríem fer una bona butifarradota.
JOSEP (molt mandrós): Tinc una mandra… No sé si és aquest temps o què.
MIQUELET (entusiasta): No és el temps! Són aquests jocs avorrits… Per què no en cantem una? Avui és Nitbona! Podríem fer una cançó de taverna, eh, nois?
JOAN (riu): Sempre estàs de cantades, tu… Vas equivocar la carrera.
MIQUELET (picantó): Tens raó. Podríem cantar El meu avi… o… (comença a entonar Quan jo en tenia quatre anys…)
JOSEP: Calla, que ja en tenim prou amb el vent; només li falta ploure.
MARIA (somrient): Vinga, si en canteu una, jo també m’hi afegeixo.
JOAN: Si canteu, m’en vaig!
MIQUELET: Tot ho espatlles tu.
JOSEP: Va, no discutiu més! Sempre esteu com gat i gos… Ja no hauríeu de ser germans.
AVI (amb veu pausada): Ai, nens… Quan tingueu la meva edat us adonareu de les bestieses que feu i del que no val la pena discutir. Més valdria que parléssiu de la vostra feina, del mar. Us penseu que ho sabeu tot, i encara no coneixeu els secrets més petits del pescador… A veure, tu, on està la cova d’en Pap?
JOAN: Això deu caure entre la Punta del Milà i la Cova de la Sal.
MIQUELET: Va, home, va! Està exactament entre la Punta del Xeric i el Port del Rei.
JOSEP: Jo, com que no ho sé, prefereixo no dir cap bestiesa.
MARIA: A mi, com que el mar em fa por i mai no he anat per la costa, no sabia ni que existís una cova amb el nom de l’avi Papat.
AVI (somrient): Ho veieu, homes! Un dia, si voleu, anirem amb la barca Grossa per tota la costa i us ensenyaré tots els indrets… des de les Platges del Riuet fins a la Foradada.
Un cop obert, la porta del cafè deixa entrar un vailet i una nena, amb cares d’urgència i mans glaçades pel vent.
MIQUELET: On van l’hereu de Can Teru…
JOSEP: …i la pubilla de Cal Curru?
NEN: Perdoneu… sabeu si ja ha arribat el noi de Cal Freu, en Rovelló?
NENA: I el meu germà, en Lluquet?
JOAN: No, no han vingut. Per cert, si vinguessin faríem la butifarra.
JOSEP: O el truc!
MIQUELET: La qüestió és jugar a cartes… Sou molt avorrits.
JOAN: I tu què feies fins ara, solitari?
MIQUELET: Mira! Mira!
JOSEP: Va, no discutiu més. La Maria potser ho sap. Maria! Maria!
MARIA (acostant-se amb calma): Què passa?
JOAN: Aquests nens pregunten si ja han arribat el Freu i el Curru…
MARIA: Ai, fills… Poc que ser res jo… Que han sortit?
NENA: Crec que sí… Almenys no són a casa, i la barca petita, la Marieta, no és a la platja.
NEN: És que la mare pateix molt… Quan arribin, digueu-los que vinguin tot seguit.
MARIA: No patiu, els hi diré… Au, cap a casa. Eh! Voleu una “grassiosa”?
NEN: No, gràcies…
NENA: …que la mare ens renyaria.
JOAN: Au va, que la mare no ho sabrà, i la Maria us convida de bon cor.
MARIA: Veniu cap aquí, beveu-la i correu cap a casa a tranquil·litzar la mare. I esteu tranquils: en Lluquet és valent, segur que deuen estar recollits en alguna cala.
MIQUELET: En Lluquet sí, però en Rovelló és més espantadís…
NEN: Que és bona!
NENA: I que dolça!
NEN I NENA: Gràcies, senyora Maria.
NEN: Que Déu li pagui.
NEN I NENA: Passi-ho bé. (marxen)
MARIA (per a ella mateixa): Que en són d’educats aquests parell de bailets… Són tan macos! Els hi he dit que estiguin tranquils, però jo no ho estic gens. Vaig a preguntar-ho al meu home… que deu estar dormint. Aquesta nit s’ha retirat tard; quan volia anar a dormir, ha hagut d’anar a avisar el metge que la nena de Cal Tranquil no es trobava bé.
NARRADOR: La Maria entra a preguntar al seu marit, mentre la sala es manté silenciosa, plena de nervis i expectació. Tots esperen impacients…
MARIA: En Panxo diu que tots dos són fora de matinada. Més tard ha entrat la tramuntana i encara no han arribat. Ara està preparant el llum gros per posar-lo al balcó quan es faci fosc. Cada dos per tres mira per la finestra i no els ha vist arribar. Diu que cada vegada sembla que han de sortir darrere del piló de la Punta… Però res de res. Ara entenc per què ens diuen a Can Mai Tanques.
JOAN: No sabia que havien sortit… Ja es veien els senyals de tramuntana de bon matí. Segur que han sortit?
MARIA: Sí. El meu home els ha vist marxar… Els ha cridat perquè desistissin, i es veu que no li han fet cas.
JOAN: Doncs han fet un disbarat. És massa agoserat en Lluquet… Ara jo també estic intranquil.
MIQUELET: Tens raó, noi… I no entenc com en Rovelló l’ha seguit.
PERE (entrant amb pas ferm): Uop! Què us passa? Us veig nerviosos…
MARIA: El Freu i el Curru han sortit amb la barca a calar i encara no han tornat.
JOAN: Hauríem de fer alguna cosa…
PERE: I què vols fer? Si han estat capaços de sortir, seran capaços de tornar. El Freu és molt valent; si no s’espanta, no li pot passar res. El mar no té secrets per a ell.
JOAN: El mar no, però el temps sí…
PERE: Vinga, Joan, mira que estar trist en una nit com aquesta! Va, cantem una per passar l’estona…
MARIA: Tu també. Estem ben bé per cantar.
JOAN: La nit d’alegria deu ser pels que no veuen el perill que corren els nostres amics.
PERE: Va, no us poseu així… Estic convençut que no els hi ha passat res i tornaran.
MARIA: Déu ho vulgui, fill…
NARRADOR: L’AVI ha estat escoltant tot el temps, callat, observant… fins que decideix intervenir, amb veu pausada i serena, per calmar els nervis dels joves.
AVI: No haurien d’haver sortit… Aquest és un altre petit secret del pescador. Però no us espanteu… Jo sé molts casos i mai no ha passat res…
